Amb l' Emmona, poca broma. Les xifres parlen per si soles de la duresa d’aquesta prova, 110 quilòmetres amb 8.460 d+ en la ultra trail i 47 quilòmetres amb 4.100 d+ en distància marató. A més, cal afegir-hi la dificultat que gran part del traçat transcorre per sobre el 2.000 metres d’altitud amb terreny d’alta muntanya. Per la meva part, tenia clar que correria en distància marató ja que tot hi haver corregut un grapat de curses de trail, la meva experiència en llarga distància de muntanya es resumeix en una marató, la Romànic Extrem l’abril passat. Com bé diguem els catalans: seny, poc a poc i bona lletra. Tot arribarà.
Amb els companys de Bescanó Corre ja ens vàrem desplaçar fins el Sant Joan de les Abadesses la tarda del divendres. Només arribar al poble vàrem veure que es ja respirava aire de festa, molts balcons es trobaven engalanats amb motius de la cursa. Els santjoanencs viuen i senten l’Emmona, formant part també del nombrós grup de voluntariat. Exemplar.
Després de recollir els dorsals i assistir al brífing de la proba, sopàvem plegats a la plaça del poble. Quin equip que tenim! Vàrem passar una molt bona estona. Abans d’anar a dormir (el que poguerem...) però, fotografia de rigor!
 |
| EQUIPÀS! |
Dissabte a les 6 del matí, entre una cosa i una altra, no ens n’hi havíem adonat que ja corríem pels carrers de Sant Joan camí del primer cim del dia, el Puig Estela.
Personalment, la cursa me l'havia dividit en 3 trams: Sant Joan – Pardines, Pardines - Coll de la Marrana, Coll de la Marrana - Núria.
El primer tram me'l coneixia força, així que el vaig completar sense massa complicacions. Amb un pim-pam ja érem al cim del Puig Estela, anàvem frescos. La baixada pel dret camp a través d'una gespa humida em va resultar graciosa, la gent queia per tots costats, fins hi tot un paio cansat de relliscar baixava directament de cul, el puta si n'anava de ràpid així! Heroicament vaig aguantar sense cap caiguda, impropi de mi. Fins els últims 100 metres, llavors vaig perdre el compte. Ja m’estranyava. La majoria però ens ho vàrem agafar amb un somriure... quin remei!
 |
| PANORÀMICA FETA EN UNA SORTIDA PRÈVIA DES DEL PUIG ESTELA. |
L'arribada a Pardines per la pista es va fer ràpida, inclús vaig agafar una mica de ritme, allà ens esperava el segon avituallament i força ambient de gent.
De sortida del poble fins al següent avituallament de Serra de la Canya la pujada era considerable, en poc més de 10 quilòmetres s’acumulaven 1.250 de desnivell positiu. L’esforç fins al tercer avituallament va ser important, així que me’l vaig agafar molt bé per menjar, beure i agafar aire. Quedava acabar de pujar fins al coll de Tres Pics, baixar a Coma de Vaca i enfilar la Vall del Freser per arribar al Coll de la Marrana. Que maca estava aquesta vall! Aquesta pujada m'he la vaig agafar bé, ja que després l'ascens continuava fins al Pic de Bastiments, punt més alt de la marató (2.881m).
De sortida del poble fins al següent avituallament de Serra de la Canya la pujada era considerable, en poc més de 10 quilòmetres s’acumulaven 1.250 de desnivell positiu. L’esforç fins al tercer avituallament va ser important, així que me’l vaig agafar molt bé per menjar, beure i agafar aire. Quedava acabar de pujar fins al coll de Tres Pics, baixar a Coma de Vaca i enfilar la Vall del Freser per arribar al Coll de la Marrana. Que maca estava aquesta vall! Aquesta pujada m'he la vaig agafar bé, ja que després l'ascens continuava fins al Pic de Bastiments, punt més alt de la marató (2.881m).
 |
| VALL DEL FRESER DES DE BASTIMENTS EN UNA SORTIDA PREVIA. |
Tot i així, vaig arribar a l’avituallament del Coll de la Marrana més tocat del que preveia, físicament i mentalment. Sort que allà em vaig trobar en Gerard que em va animar i l’ Oscar, que feia l’ultra i m’havia tornat a passar a la pujada després d’anar una estona amb ell abans d’arribar a Tres Pics. Vaig tornar-m’ho agafar bé per menjar, beure i agafar aire. En un moment, allà assegut van arribar dos nois que decidien abandonar. No m’ho vaig rumiar, carretera i manta cap amunt. Un segon més i enfilava el camí de baixada cap a Vallter. El cap no estava per hòsties.
Darrera un grupillo, la pujada a Bastiments se’m va fer fins hi tot curta, en un moment ja era al cim, això em va permetre recuperar moral. Vàrem fer la carenajar fins el Pic de l'Infern, passant pel Pic de Freser, en un tram amb molta pedra. Pura alta muntanya. Un cop érem al transitat camí Vallter – Núria (GR 11) em vaig tornar a trobar en Gerard, qui havia acompanyat a l’ Óscar de la Marrana fins allà. El mateix va fer amb mi fins a Noucreus. Moltíssimes gràcies Gerard!
De Noucreus, tret d’alguna pujadeta, el camí fins a Núria a partir d’allà era força corredor, si hagués arribat amb més energia... Al final vaig creuar la línia d’arribada amb 10h 33min., molt content, i força més trinxat del que pensava.
Les sortides fetes als últims mesos no m'asseguraven l'èxit, però ja pagaven la pena. El millor de la muntanya és tenir bons amics amb qui compartir-ho, m’ha permès conèixer gent fantàstica, i acabar a l’Emmona n’era la recompensa. Ja ho diuen, “lo que no mata, te hace más fuerte”, i jo l‘any vinent hi tornaré. Segur.
Salut!